Conten que a Tessàlia, al nord de Grècia el rei de Iolcos, Èson va ser destronat i empresonat per Pèlias, el seu germanastre, a qui quan es va apoderar del regne un oracle el va avisar que anés amb compte amb un home amb una sola sandàlia.

Mentrestant Jàson, el fill del rei destronat, havia estat confiat al centaure Quiró perquè l’eduqués. El centaure li va ensenyar a caçar i a lluitar, i, un cop es va fer gran, Jàson va emprendre camí cap a Iolcos per alliberar el seu pare i recuperar el tron.

Després de caminar uns quants dies va arribar a la riba d’un riu, on va trobar una vella que no podia travessar-lo. Jàson la va pujar a coll-i-bé i va creuar el riu, i encara que gairebé s’ofega no la va deixar anar fins arribar a l’altre cantó del riu.

Allà es va adonar que havia perdut una sandàlia, però la dona, que en realitat era Hera, havia recuperat el seu aspecte i li va prometre ajuda. Després la deessa va desaparèixer i el noi va continuar el seu camí.

Finalment arribà a Iolcos i va entrar decidit al palau de Pèlias, el qual es va alarmar de veure algú calçat només amb una sandàlia i més quan va saber que es tractava del seu nebot.

Per sortir del pas es va comprometre a accedir a retornar el regne a Èson si abans Jàson aconseguia el velló d’or, amb l’esperança que el jove morís en aquesta perillosa empresa. El velló havia pertangut a un marrà amb la llana d’or fill de Posidói aleshores era guardat zelosament a la remota Còlquida pel rei Eetes.

Refiat d’aquesta promesa, Jàson començà els preparatius per a l’expedició. El primer dels convocats va ser el fill de Frixos, Argos, al qual Atena va aconsellar que construís un vaixell. El vaixell va rebre el nom d’Argo (‘la ràpida’), en referència al seu constructor, i els membres de l’expedició van ser anomenats argonautes. Els argonautes eren una cinquantena d’homes entre els quals hi havia la flor i nata dels herois: Hèracles, els bessons Càstor i Pòl·lux (els anomenats Dioscurs o ‘fills de Zeus’), Zetes i Càlais (fills alats del vent del nord Bòreas), Peleu (pare d’Aquil·les)i Laertes (pare d’Ulisses); el mític cantor Orfeu, el làpita Mopsos, Teseu, Acast, fill de Pèlias, i una única dona, Atalanta, que superava els homes en l’arc i en la cursa.

Al cap de poc arribaren a l’illa de Lemnos, poblada només per dones, que havien mort els  seus homes per la poca atenció que els prestaven. Com és d’esperar, cinquanta herois de cop foren molt ben acollits per les lèmnies i la seva reina Hipsípile, tant que s’oblidaren de la seva missió fins que Hèracles els exhortà a partir.

Passat l’Hel·lespont, en una escala a la Mísia, Hilas, jove amant d’Hèracles, anà a buscar aigua i fou raptat per les nimfes d’una font, captivades per la seva bellesa. Hèracles el cercà llargament en va, sense preocupar-se de tornar a la nau, que reemprengué la navegació sense ell.

A la Tràcia van trobar Fineu, un endeví a qui els déus havien imposat un càstig doble per haver revelat als mortals els seus secrets: no solament l’havien deixat cec sinó que, a més, l’havien condemnat a viure turmentat per les Harpies, monstruoses aus amb cap de dona que li arrabassaven i li embrutaven amb excrements les abundants viandes parades davant seu cada volta que anava a menjar-les. Càlais i Zetes, els dos fills alats de Bòreas, el vent del nord, van perseguir-les fins a aconseguir el seu solemne jurament de deixar de fer sofrir Fineu.

Aquest, a canvi del favor, els va aconsellar la manera de passar les Simplègades, unes enormes roques flotants que obrien i tancaven l’entrada del mar Negre xocant entre si. En arribar-hi, seguint les instruccions de l’endeví, els Argonautes van deixar anar un colom que va aconseguir travessar-les perdent tan sols una ploma de la cua. De la mateixa manera l’Argo va reeixir a passar amb la pèrdua d’una taula de la popa. Des d’aleshores les Ciànees van restar immòbils.

Creuant el mar Negre arriben per fi a la Còlquida, on Jàson es presenta davant el rei Eetes i li demana el velló d’or. Eetes accepta donar-l’hi si Jàson sol acompleix abans dues difícils proves: junyir dos enormes toros ferotges amb peülles de bronze que respiraven foc i tot seguit arar amb ells un camp i sembrar-hi les dents del dragó de Cadme.

Amb l’ajut de les arts màgiques de Medea, filla d’Eetes, que s’enamora perdudament de Jàson, pot realitzar aquests treballs i a més desfer-se dels homes armats que sorgeixen de la terra en sembrar-hi les dents del dragó. Tot i així Eetes no té la intenció de lliurar-li el velló sinó de assassinar a traïció tots els Argonautes.

És altre cop Medea que els ajuda: després que ella adorm el dragó que el custodiava, s’apoderen del velló i fugen en l’Argo

En la tornada els Argonautes es veuen obligats a fer una llarga volta: naveguen pel Danubi, l’Adriàtic i el Po fins a la Gàl·lia i a continuació costegen la península Itàlica. Després de ser purificats de la mort d’Apsirt per Circe, tia de Medea, es desvien cap al nord d’Àfrica i seguidament passen per Creta, on la fetilleria de Medea destrueix Talos, un gegantí autòmat de bronze que allunyava els vaixells de l’illa llançant-los immenses pedres. A la fi arriben a Iolcos i lliuren el velló a Pèlias, que mentrestant ha mort els pares de Jàson. La venjança de Medea és terrible: amb enganys convenç les filles de Pèlias que, després d’esquarterar-lo, podran rejovenir el seu pare bullint-ne els membres amb els filtres que ella mateixa els proporciona.

Un cop mort el rei, Jàson va ocupar el tron, i juntament amb Medea varen regnar a Iolcos.